Albert Puntí

PROJECTE NO-LLOCS

BAUDELAIRE I LA MODERNITAT

Charles Baudelaire reclama en els seus escrits agrupats a “El pintor de la vida moderna” (BAUDELAIRE, 2007), que la pintura reflecteixi la societat en la que viu l’artista . “A cada època els homes s’han vestit d’una manera diferent i això, la moda, ha de servir perquè el pintor doni la seva visió de la societat en la que viu”.

Al segle XIX les Acadèmies de Belles Arts exigien als pintors que fessin quadres d’història, quadres sobre fets històrics de l’època dels romans, l’edat mitjana… i d’altra banda a Europa triomfaven artistes com Meissonier que vestia els seus personatges amb robes del segle XVIII, o autors com Alma Tadema, Leon Geròme o Waterhouse, que pintaven escenes de la vida quotidiana dels romans, o llegendes artúriques. Per a Baudelaire el pintor ha de; ”buscar per tot arreu la bellesa passatgera, fugissera, de la vida present, el caràcter del que el lector ens ha permès anomenar modernitat”.

Els impressionistes trenquen amb la pintura acadèmica i pinten els seus personatges tal com vesteixen a l’època. Però a part de la vestimenta, cal tenir en compte que en la pintura històrica, la decoració, l’arquitectura i els mitjans de transport pertanyen a èpoques passades. Per retratar el present cal que l’arquitectura, la decoració…també siguin actuals. Quan Monet pinta la catedral de Rouen amb diferents tipus de llum, està fent un estudi pictòric molt interessant, però no està pintant l’actualitat (la modernitat en paraules de Baudelaire), mentre que quan pinta els trens i l’estació de Saint Lazare, sí que està representant la modernitat de finals del s. XIX. L’impressionista que millor retrata l’arquitectura de la “vida moderna” és Gustave Caillebotte, que pinta gent passejant pels bulevards que s’estan obrint a Paris ( Carrer de Paris, dia de pluja ), o la nova arquitectura de l’acer (el pont de l’Europe).

MARC AUGÉ I ELS NO-LLOCS DE LA SOBRE-MODERNITAT

La modernitat de que ens parla Baudelaire correspon al final del segle XIX i s’estén fins als anys 60-70 del segle XX, en que es comença a parlar de la postmodernitat. Es evident que al llarg de més d’un segle la societat ha canviat d’una forma radical, primer degut a l’evolució dels mitjans de transport (automòbil i avió) i els mitjans de comunicació (telèfon, radio i televisió) i des de finals del segle XX pel desenvolupament de la informàtica, internet i la telefonia mòbil.

L’antropòleg Marc Augé ( AUGE, 2008) defineix la societat actual com a sobremodernitat o hipermodernitat. Segons aquest autor el que defineix la societat actual és la superabundància d’aconteixements, la superabundància espacial i la individualització de les referències.

La superabundància espacial i els canvis d’escala produïts per l’evolució dels mitjans de transport i comunicació comporten l’aparició d’espais que son absolutament necessaris per al funcionament del sistema, però que des d’un punt de vista antropològic no son ni identitaris, ni relacionals, ni històrics. Son els no-llocs Per Augé un lloc és un espai habitable, que crea relacions, te identitat i una història, mentre que un no-lloc és un espai de pas , un punt de transit i ocupació provisional, El no lloc no crea ni identitat singular ni relació, sinó solitud i similitud.

Una de les característiques essencials de la sobre-modernitat és la creació de no-llocs. ; autopistes, aeroports, vies fèrries, estacions de servei, hipermercats… .L’espai públic de la sobre-modernitat no és ja ni la plaça ni el carrer: és el no lloc. Els bulevards son l’espai de la modernitat, les rondes perifèriques i les autopistes els espais de la sobremodernitat.

El concepte de no-lloc exigeix una revisió de la representació pictòrica de la ciutat , ja que si admetem que la característica definitòria de la sobre-modernitat en que vivim, és la creació de no-llocs, pintar els bulevards, els jardins o el centre històric de la ciutat (es a dir els llocs), resulta tant anacrònic com representar els seus habitants vestits segons la moda del segle XIX.

METODOLOGIA DE TREBALL

La majoria dels no llocs presenten una sèrie de dificultats tècniques (permisos, perillositat de l’espai, ...), que fan pràcticament impossible pintar in-situ , per la qual cosa el més adequat és recórrer a l’ús de la fotografia per tal d’aconseguir una documentació bàsica per a pintar els no-llocs.

L’ús de la fotografia en una fase inicial del treball, no implica necessàriament un interès en crear imatges hiperrealistes, ni en copiar fotografies, sinó que en el meu cas el treball fotogràfic és simplement un punt de partida. D’altra banda inclús dins del que s’ha anomenat fotorrealisme/hiperrealisme hi ha una pluralitat d’autors, amb temàtiques i estils diferents, que en l’única cosa en que coincideixen , és que no pinten directament de la natura, sinó que parteixen d’un treball fotogràfic.

Tècnicament el meu treball es diferencia clarament d’aquells autors fotorrealistes que utilitzen l’aerògraf per aconseguir imatges que semblin fotografies i que treballen amb imatges amb una gran profunditat de camp, en las que des del primer a l’últim pla tot està enfocat i no hi ha una jerarquia d’elements que estructuri la imatge. Tal com ha assenyalat Arasse (ARASSE, 2008), aquest excés de detalls sol anar en contra de la composició general, es per això, que crec en la necessitat d’intentar crear una atmosfera que estructuri i doni profunditat a la imatge. Molts d’aquests autors fotorrealistes estan més interessats en el resultat estètic que en el tema, inclús alguns d’ells consideren que el tema no té importància (PARASKOS, 2010). Per contra, per a mi el tema és tant important com el seu tractament, i en el cas dels no-llocs el tema condiciona la proposta estètica, que s’haurà de basar més en el concepte de sublim (BURKE, 2010) que en el de bellesa.

Albert Puntí

ARASSE, D., El detalle (para una historia cercana de la pintura), Madrid 2008

AUGÉ, M., Los no lugares espacios del anonimato (una antropología de la sobremodernidad), Barcelona 2008

BAUDELAIRE, Ch., El pintor de la vida moderna, Murcia 2007

BURKE, E., Indagación filosófica sobre el origen de nuestras ideas acerca de lo sublime y de lo bello. Alianza Editorial, Madrid 2010.

PARASKOS, M., Clive Head , 2010 Farnham