Albert Puntí

Poètiques de l'Espai

 Fins l’època del Renaixement es considera que un pintor no és un artista sinó un simple artesà, que no crea sinó que reprodueix. D’acord amb el pensament platònic/cristià, l’home no pot crear, només pot reproduir el que ja té a l’ànima, la capacitat creativa es reserva a Deu. Un pintor serà millor o pitjor en funció de la seva capacitat per a reproduir la naturalesa, la pintura és una activitat mimètica.

A partir del segle XVI comença a canviar aquesta manera de pensar, i el pintor es va transformant en artista, l’important en la pintura començarà a ser la creativitat. Per altra banda, en aquesta època, la capacitat per a la reproducció mimètica de l’espai millora, ja que la perspectiva deixa de ser intuitiva i aconsegueix ser científica, amb l’ús de la “construzione legitima”.

A mitjans del segle XIX, aquesta “costruzione legitima” esdevindrà una limitació par a la creativitat del pintor, i amb el naixement de la fotografia, la representació objectiva i mimètica” de la naturalesa, serà una tasca que passarà de la pintura a la fotografia. Així, des de finals del segle XIX i durant tot el segle XX assistim a una contínua reflexió en el si de la pintura, per a trobar nous models perspectius, des dels impressionistes , al cubisme, passant per múltiples propostes fins arribar a l’expressionisme abstracte.

En el cas de la fotografia, inicialment el sistema perspectiu és el que ofereix la pròpia càmera fotogràfica, construïda a la manera de la “càmera oscura”, que els pintors havien utilitzat durant segles i que proporciona un sistema perspectiu cònic. Es a dir, que el model constructiu de la càmera fotogràfica, amb un sol objectiu, condiciona el model de representació fotogràfic. Els principis geomètrics de la fotografia son els mateixos que els de la “construzione legitima”, o sigui, la projecció sobre un pla (pel·lícula o paper de dibuix) des d’un sol punt (centre de la perspectiva de la càmera fotogràfica o punt de vista de la perspectiva geomètrica).

En la fotografia creativa (que no té per objectiu la simple reproducció mimètica de la realitat), de la mateixa manera que passava amb la pintura, el model perspectiu pot transformar-se en una limitació per a la creativitat artística, per la qual cosa es fa necessària una reflexió sobre la perspectiva en la fotografia. Penso que qüestionar la “construzione legitima” en fotografia, pot ajudar a obrir nous camins, que permetin transformar la sintaxis de la imatge fotogràfica.

Aquesta reflexió, d’una manera conscient o no, ja s’ha fet esporàdicament, com per exemple en el cas de molts fotomuntatges en els que no es respecte el codi d’un sol punt de fuga a la imatge, sinó que s’interseccionen diferents plans, o en el cas d’alguns autors con D. Hockney, que crea uns collages que podríem considerar cubistes, o en altres treballs de fotògrafs que utilitzen la fotografia panoràmica circular o esfèrica., etc.

Amb el desenvolupament de la fotografia digital s’obren noves possibilitats en aquest camí, per la qual cosa l’objectiu del meu projecte és el de combinar les capacitats de la fotografia panoràmica amb les de la fotografia digital, per tal de reflexionar sobre la possibilitat d’utilitzar vies diferents a la perspectiva cònica, per a poder avançar en altres llenguatges a partir d’un altre tipus de representació de l’espai.